La dansada és la manifestació folklòrica més antiga de les comarques del País Valencià. La dansa autòctona, d'origen ancestral, tenia un sentit ritual per als primitius assentaments agrícoles: servia per a implorar del déus les benèfiques pluges de primavera, o per a donar gràcies per l'abundància de les collites a la tardor. No perseguia, per tant, proporcionar plaer als balladors, com passa en la majoria dels balls posteriors. 

L'origen de la dansada sembla remuntar-se a l'època medieval, atenent els instruments que sempre l'acompanyen: la xirima o dolçaina i el tabalet, de clara arrel musulmana. En cada comarca hom la coneix per un nom concret: ball pla, danses, ball de carrer, ball de plaça, taina, tana, anguila, arenilla, ball rodó, etc. Dansada ("dansà", en valencià col·loquial) és el nom genèric que convé a totes les variants, i designa una comitiva o processó amb parelles, dirigida des del cap o des de la cua.

La comitiva adopta la forma del lloc on es balla: allargada si es tracta d'un carrer, o rodona si es fa a una plaça. Hi ha pobles on es balla al voltant d'una font, i fins i tot d'una foguera encesa. La comitiva segueix el ritme del tabalet, i en iniciar la dolçaina la melodia, els balladors fan les evolucions o mudances.

La dansada sol acabar amb un ritme accelerat que s'anomena fandango. La "perereta" de Benilloba equival en realitat al fandango d'altres pobles. És freqüent trobar a les dansades passades de fandango, seguidilla, bolero, jota, i d'altres balls, que han estat incorporades a través de distintes èpoques, segons el ritme de moda del moment. Variants en trobem tantes com pobles, encara que en totes elles hi ha diferències i similituds, que vorem de seguida. 

Hi ha fues formes bàsiques de col·locar-se les parelles per a ballar: en dues fileres, com a Benilloba, i en quadre. En el primer cas la forma habitual de ballar és la d'espill, denominada així perquè la parella es desplaça sempre en el mateix sentit. Aquesta modalitat la trobem a Cocentaina, Alcoi, Ibi, Tibi, Agost, Xixona i altres localitats. 

La formació en quadre, dues parelles que ballen juntes formant un grup independent, la trobem a la majoria dels pobles de la Vall d'Albaida; també a la Font de la Figuera i a Xàtiva (La Costera), i fins i tot a Muro (El Comtat). Ballar en quadre té una característica pròpia: quasi sempre les parelles evolucionen formant una cadena: és a dir, una parella d'un quadre passa al quadre de davant o al de darrere, i torna després al seu lloc inicial. 

No totes les dansades són tan senzilles com les de Benilloba. Hi ha dansades que compten amb moltes i molt complicades passades o evolucions; la de Xàtiva, per exemple, o la de la Font de la Figuera. A Bocairent, la dansada també té un bon grapat de passades, i a hores d'ara encara estan incorporant-ne noves. La dansada en quadre és la que millor es presta a aquesta complexitat de ball, i habitualment les parelles que formen un quadre acorden cada vegada quina passada volen fer, per la qual cosa cada quadre pot ballar una passada diferent a la dels altres. En ocasions s'ajunten dos o tres quadres per a una mateixa passada, i to açò sense deixar de ballar. 

Hi ha una diferència bàsica que encara no s'ha mencionat. Aquesta fa referència a la continuïtat de la dansa: en molts pobles els balladors no paren de ballar mentre no acaba la dansada, que perfectament por durar una hora. Com poden resistir-ho? De la següent manera : mentre sona el tabaler els balladors fan el pas pla, que és el mateix que fan les dones a Benilloba quan sona la dolçaina, però no tant viu. Aquest pas s'aprofita per a desplaçar-se i descansar. Després, quan sona la dolçaina, els balladors tornen a fer les diferents passades.

No totes les dansades acaben el ball amb un fandango. Com ja s'ha dit abans, a Benilloba la "perereta" equival al fandango. La seua finalitat és la mateixa d'aquest: accelerar el ball i fer que les parelles suen, amb la diferència que ací el tenim incorporat enmig de la dansada, que pot repetir-se diverses vegades, i que dura tot el temps que vol el dolçainer i que aguanten els balladors. Dansades simples amb una única passada, com a Benilloba, n'hi ha bastants. A Ibi, Tibi, Xixona i Cocentaina, fins i tot a Muro, tota la dansada es ballada amb pas pla, a excepció del fandango i les denominades "danses d'Alacant", una variació que van traure's no fa massa anys amb motiu d'una actuació a la capital. La dansada d'Alcoi està en una categoria "intermèdia", no és ni massa simple ni massa complicada. Compta amb quatre passades, a més del pas pla i els encreuaments de les parelles, que són semblants als de Benilloba.

A Benilloba, hem perdut el costum de repicar les castanyoles mentre ballem. Açò, en canvi és una constant a la majoria de les dansades dels altres pobles, on hi podem trobar balladors i balladores que només ballen danses pròpies, però acompanyant-se amb el toc de les postisses.

Durant les danses, existia el costum (pràcticament desaparegut en l'actualitat) que qualsevol xic podia traure a una xica a ballar, sense que esta poguera negar-se. Si ho feia, el públic li xiulava fins a expulsar-la de la Plaça. 

Encara es manté el costum secular de penjar una pala de palera en cada una de les entrades a la Plaça, en la creença que això conjura l'aparició de zels.

Majorals 2015

Victor Espinós Martínez

Blanca Santonja Miró

Belén Francés Monllor

Maria Coloma Pérez

Luis Alberto Borrell

Juanjo Cortés Oltra

Paula Herrero Bosch

Delia Vilches Llorens

Claudio Blanquer Monllor

Xocolatà

Cercavila amb Disfresses