La dansada és la manifestació folclòrica més antiga de les comarques del País Valencià.
La dansa autòctona, d'origen ancestral, tenia un sentit ritual per als primitius assentaments agrícoles: servia per a implorar del déus les benèfiques pluges de primavera, o per a donar gràcies per l'abundància de les collites a la tardor. No perseguia, per tant, proporcionar plaer als balladors, com passa en la majoria dels balls posteriors.
L'origen de la dansada sembla remuntar-se a l'època medieval, atenent els instruments que sempre l'acompanyen: la xirima o dolçaina i el tabalet, de clara arrel musulmana.

Grabat dels germans  Rouargue (segle XIX)

En cada comarca hom la coneix per un nom concret: ball pla, danses, ball de carrer, ball de plaça, taina, tana, anguila, arenilla, ball rodó, etc.
Dansada ("dansà", en valencià col·loquial) és el nom genéric que convé a totes les variants, i designa una comitiva o processó amb parelles, dirigida des del cap o des de la cua.
La comitiva adopta la forma del lloc on es balla: allargada si es tracta d'un carrer, o rodona si es fà a una plaça.

 Hi ha pobles on es balla al voltant d'una font, i fins i tot d'una foguera encesa. La comitiva segueix el ritme del tabalet, i en iniciar al dolçaina la melodia, els balladors fan les evolucions o mudances.
La dansada sol acabar amb un ritme accelerat que s'anomena fandango. La "perereta" de Benilloba equival en realitat al fandango d'altres pobles.

És freqüent trobar a les dansades passades de fandango, seguidilla, bolero, jota, i d'altres balls, que han estat incorporades a través de distintes èpoques, segons el ritme de moda del moment.
Variants en trobem tantes com pobles, encara que en totes elles hi ha diferències i similituts, que vorem de seguida.
Hi ha fues formes bàsiques de col·locar-se les parelles per a ballar: en dues fileres, com a Benilloba, i en quadre. En el primer cas la forma habitual de ballar és la d'espill, denominada així perquè la parella es desplaça sempre en el mateix sentit. Aquesta modalitat la trobem a Cocentaina, Alcoi, Ibi, Tibi, Agost, Xixona i altres localitats.
La formació en quadre, dues parelles que ballen juntes formant un grup independent, la trobem a la majoria dels pobles de la Vall d'Albaida; també a la Font de la Figuera i a Xàtiva (La Costera), i fins i tot a Muro (El Comtat). Ballar en quadre té una característica pròpia: quasi sempre les parelles evolucionen formant una cadena: és a dir, una parella d'un quadre passa al quadre de davant o al de darrere, i torna després al seu lloc inicial.

No totes les dansades són tan senzilles com les de Benilloba. Hi ha dansades que compten amb moltes i molt complicades passades o evolucions; la de Xàtiva, per exemple, o la de la Font de la Figuera. A Bocairent, la dansada també té un bon grapat de passades, i a hores d'ara encara estan incorporant-ne noves. La dansada en quadre és la que millor es presta a aquesta complexitat de ball, i habitualment les parelles que formen un quadre acorden cada vegada quina passada volen fer, per la qual cosa cada quadre pot ballar una passada diferent a la dels altres. En ocasions s'ajunten dos o tres quadres per a una mateixa passada, i to açò sense deixar de ballar.
Hi ha una diferència bàsica que encara no s'ha mencionat. Aquesta fa referència a la continuïtat de la dansa: en molts pobles els balladros no paren de ballar mentre no acaba la dansada, que perfectament por durar una hora. Com poden resistir-ho? De la següent manera : mentre sona el tabaler els balladors fan el pas pla, que és el mateix que fan les dones a Benilloba quan sona la xirimia, però no tant viu. Aquest pas s'aprofita per a desplaçar-se i descansar. Després, quan sona la xirimia, els balladors tornen a fer les diferents passades.
No totes les dansades acaben el ball amb un fandango. Com ja s'ha dit abans, a Benilloba la "perereta" equival al fandango. La seua finalitat és la mateixa d'aquest: accelerar el ball i fer que les parelles suen, amb la diferència que ací el tenim incorporat enmig de la dansada, que pot repertir-se diverses vegades, i que dura tot el temps que vol el dolçainer i que aguanten els balladors.

Cadafalc

Dansades simples amb una única passada, com a Benilloba, n'hi ha bastants. A Ibi, Tibi, Xixona i Cocentaina, fins i tot a Muro, tota la dansada es ballada amb pas pla, a excepció del fandango i les denominades "danses d'Alacant", una variació que van traure's no fa massa anys amb motiu d'una actuació a la capital.
La dansada d'Alcoi està en una categoria "intermèdia", no és ni massa simple ni massa complicada. Compta amb quatre passades, a més del pas pla i els encreuaments de les parelles, que són semblants als de Benilloba.
A Benilloba, hem perdut el costum de repicar les castanyoles mentre ballem. Açò, en canvi és una constant a la majoria de les dansades dels altres pobles, on hi podem trobar balladors i balladores que només ballen danses pròpies, però acompanyant-se amb el toc de les postisses.

Grup de balladors casats

Durant les danses, existia el costum (pràcticament desaparegut en l'actualitat) que qualsevol xic podia traure a una xica a ballar, sense que esta poguera negar-se. Si ho feia, el públic li xiulava fins a expulsar-la de la Plaça.

Encara es manté el costum secular de penjar una pala de palera en cada una de les entrades a la Plaça, en la creença que això conjura l'aparició de zels.

GRUP DE BALLAORS JOVENS

Balladors 1928

Dolçainers