Benilloba és un poble en què la indústria tèxtil ha tingut una importància capital, tant des del punt de vista econòmic com des del sociocultural. En efecte, si per un costat els salaris obtinguts a les fàbriques suposava el manteniment de moltes famílies, l'horari de les mateixes marcava el ritme de la vida social de la població i explica el caràcter laboriós de les seues gents.
Per un altre costat, també a les cases es realitzaven treballs auxiliars, que suposaven un complement econòmic per a les famílies, creant, junt amb el treball de les fàbriques, un ambient d'intensa activitat en tot el poble.
Antigament eren els filats i les mantes la producció principal de Benilloba, mes tard, però, esta gamma de productes va anar ampliant-se fins a incloure multitud de gèneres de punt, com a jerseis i abrics, roba interior, peces esportives etc., utilitzant la més moderna maquinària per a esta activitat Malauradament, la crisi econòmica de principis del segle XXI va suposar la desaparició de gran part d'aquesta industria.
Encara es manté  memòria viva de quan en moltes cases existien telers de fusta, que van desaparèixer pràcticament cap als anys 60. No obstant això, l'esforç d'algunes persones enamorades d'aquest passat, ha possibilitat que arriben fins als nostres dies algunes d'estes màquines primitives, en uns casos en les seues dimensions reals i en altres en forma de maqueta, com s'arreplega a continuació.

Ponència presentada al  

1 er Congrés d'Arqueologia 

Industrial del País Valencià 

(Alcoi, 9-11 novembre 1990)

Josep JULIÀ SERRA

Membre de l'Assosiació Valenciana

d'Arqueologia Industrial, Llicenciat 

en Geografia i Història.

 Si en parlar de màquines hem de recordar constantment quina és la seua tecnologia en un temps concret, no és menys cert que en tot allò referit a les màquines tèxtils no podem oblidar la lenta incorporació dels avanços tècnics per a innovar-les fins i tot als darrers temes del segle XVIII, i pertant en parlar-ne convindrem en acceptar-hi l'estancament tecnològic, també als països que tenien les pre-condicions que facilitaven el canvi tecnològic, és a dir: que per tot arreu es retarden les innovacions -tot prenent aquest concepte com ho fa Maurice Niveau, en la seua Historia de los Hechos Económicos Contemporáneos, en contraposar-lo a las <<invencions>>-.  Per a dir-ho amb altres paraules, què millor que recollit ací textualment allò escrit en 1852 per Francisco LLuch i Narciso Miralles en la seua Introducción al Primer Tratado Teórico Práctico de la Fabricación de Tejidos:<<Si quisiéramos investigar el origen de la industria, recorriendo desde sus primeros pasos todas las vicisitudes que han señalado su curso hasta conseguir el grado de desarrollo que tiene hoy día, nos admiraría la lentitud con que han progresado las artes en el espacio de tantos siglos.  Efectivamente; cuántos ensayos y observaciones frustradas no se habrán experimentado desde...>>.

    Si acceptem allò que hem dit, així mateix convindriem que per a les nostres terres, açò perdurarà fins a ben entrar el segle XIX, on tan sols resten fora d'aquesta situació algunes escepcions com seran la fàbrica de Vinalesa i altres instal·lacions fabrils d'Alcoi.

    Per tant, el vent avanç tecnològic serà un dels elements que condicionaran la nostra observació de les màquines tèxtils i ens obligarà a tenir present la asincronia entre el nivell tecnològic i el temps històric.

    El segon factor que ara sormet`é a la seua consideració és la simultaneïtat tecnològica que es dona al sistema productiu tèxtil, per la presència juntament a màquines tèxtils innovades o <<modernes>> d'aquelles altres anacròniques, que no pas obsoletes.

    A més a més, serà el teler a mà, per les seues característiques, la màquina que millor s'ha adaptat al pas del temps fins arribar als nostres dies.  Sols com exemple prenem la següent consideració, ara imprecisa quantitativament, però amb el compromís de precisar-la el mes aviat possible: a Benilloba, als començaments de la dècada dels 60, hi havien prop de trenta telers a mà com el de la fotografia.  Telers moguts diàriament pels teixidors amb jornades de vuit hores o més teixint mantes.

    Per tant, si aquesta simultaneïtat tecnològia es dona en l'àmbit de la indústria tèxtil i aprofita  per a les seues màquines de manera tan especial, també restaran condicionades les observacions que, com arqueòlegs industrials, farem i en especial quan hajam que datar-les.

    Abans d'expresar la tercera proposta em permetran que plantege dues qüestions prévies que podran pareíxer innecessàries per la seua evidència, però en contraposar-les ens adonarem que pot enriquir-se allò que a continuació considerarem.

    a) La primera qüestió és reconéixer-hi que els treballs tèxtils exigeixen alta especialització als professionals que participen en el procés productiu amb la conseqüència d'imposar la divisió social del treball ja des dels primers moments.

    b) La segona és  la continuada presència al si de la producció tèxtil de crisis cícliques, que al llarg dels segles.  Per tenir tot cicle una frase d'expansió o creixement, acompanyada per una altra recessió amb pèrdua de llocs de treball,   

que en aquet cas seria pèrdua de faena per a ordidors, teixidors, tintorers, etc., quan així esdevé, amb la intensitat que sol fer-ho al món tèxtil, aleshores repercuteix greument sacsant tota l'estructura socio-econòmica.

   Doncs bé, les preguntes: ¿qui tix, ordix, o tinta? i ¿què fan quan no hi ha demanda per a qualsevol gènere tèxtil?, són contestades per tot arreu amb respostes poc precises: generalment es descriu a un personatge rural que simultaneja l'artesania amb l'esporàdica activitat pròpia del llaurador/ramader i amb això carreguem al mateix personatge amb la doble responsabilitat: per un costat la de ser teixidor, tintorer o ordidor i per l'altra llaurador, sense adonar-se que per desenrotllar aquestes ocupacions al si del nostre món cal tenir habilitats especials.  És a dir: cultura.

     On és aleshores la resposta que ens conterte què feien els teixidors, ordidors, tintorers, filadors, etc., quan arribava la recessió econòmica, si no els deixem posar-se la roba o la disfressa del llaurador? Doncs bé, la resposta s'amaga generalment en l'embolic de la complexitat de les mateixes màquines, en la seua natura, i quan malgrat tot, les màquines no poden ser la resposta a la qüestió plantejada, la conseqüència és dramàtica: aleshores el teixidor, el filador, etc., es desarrelen tot i prenent el camí de l'emigració.

   ¿Com poden les màquines amortir les constants reculades de la producció tèxtil al llarg dels segles XVIII i XIX?

   Aquestes màquines tenen en la seua natura la vesatilitat suficient per a poder-les acomodar a les exigències més diverses fins aconseguir aquell producte que millor acollida té en el mercat.  Prenem un exemple en el teler a mà es pt teixir amb les adaptacions i modificacions adients: llana, lli, cotó, seda, etc., tafetà sarga i raso; mantes, sacs llençols, flassades, etc.  Així mateix un teixidor pot, sense necesitat d'aprendre noves habilitats, passar-se'n d'un teler per a mantes, a un altre per a teixir alforges, sacs o faixes.  Igual passa quan canvia un teixit llis per un altre també llis però amb maquineta.  A més a més, ens queden encara totes les possibilitats sense fi dels teixits amb dibuixos amb les arcades.

   Però què passa quan la màquina no por parar, no tan sols havent fet tots els canvias que lisón permesos, les recessions aprofondides per guerres acompanyades per la parada del comerç o amb crisi de subsitència.  Quan açò passa hem de buscar, com ja he dit, el teixidor, el paraire, el tintorer o l'ordidor a Orà, a l'Argentina...

   Aquells que malgrat tot es queden, els veurem col·locant-se a les obre públiques:carreteres, ferrocarils, etc., o com a manobres.  També, però circumstancialment, buscaran col·locació en treballs del camp llogats.  Tanmateix, mai no se'ls podrà anomenar camperols.

   Per tant, quan l'arqueòleg industrial contempla una màquina tèxtil, ho fa amb la comprensió que ens dóna saber amb certesa que al llarg dels segles o de dècades la màquina ha sofert diverses transformacions per a adaptar-se a les exigències del producte més convenient a cadascuna de les conjuntures econòmiques.

   Per últim, sotmetré a la seua consideració un quart element que voldria ens fóra enriquiridor per allò que podríem anomenar: <<la visió de qui s'acosta a les nostres màquines d'antuvi>>.

   Pense que els que ho fem no podem oblidar el context tecnològic on naix o s'empelta la màquina.  És a dir: que en estar la màquina formada per diversos components i mecanismes en canviar-los o substituir-los  _fins i tot a les màquines importades o copiades_, es farà molt sovint, d'acord amb les disponibilitats pròpies de racanvis tecnològics, a més a més ressaltarem que cadascuna de les comunitats artesanals o industrials sols donaran davant un problema tècnic la solució que li permetrà la seua tecnologia.

   Tanmateix, tot i coneixent que per a un mateix problema técnic hi ha solucions diverses totes satisfactòries, junt a què utilitzant i el·laborant matèries pròpies es fa necessari incorporar adaptacions originals, tindrem, doncs, que a cadascuna de les zones artesanals o industrials les seues màquines ens presentaran diferències remarcables amb comparació d'altres que tenen la mateixa denominació, però que hi són d'indrets diferents o llunyans.

   La seua heterogeneitat se'ns manifestarà no sols als materials, sinó també ens sortirà en analitzar com s'han fet i com funcionen.